Maria Josep Escrivà

Maria Josep Escrivà (el Grau de Gandia, 1968). Filòloga, editora i poeta.

El seu primer poemari es titula Remor alè (1993). L’any 2007, amb Flors a casa, va guanyar els Jocs Florals de Barcelona. Serena barca (2016) va ser reconegut amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, i Sempre és tard (2020), amb el Miquel de Palol i el premi de la Crítica de Poesia en català 2021. La casa sota la lluna (Antologia 1992-2022) (2023) és una tria personal de trenta anys de poesia. L’alegria de l’oblit (2025) és el seu darrer llibre publicat fins ara. A més de poesia, és autora d’alguns títols de narrativa per a totes les edats i d’articles de crítica literària. Poemes seus s’han antologat i traduït a diverses llengües. Treballa a Edicions 96.

ARBRE GENEALÒGIC

de la terra on s’avaren les memòries

Teresa Pascual

D’olor de molla de caragol, els cossos de criatura: tot l’estiu, de les basses a les séquies. De les sangoneres enganxades a les cames. De les sangoneres i dels blauets fosforescents. Dels talons esquarterats com séquies clivellades. De les séquies i el tarquim, de la gallinassa. Dels lliris grocs i de les rates d’aigua. De les arrels ancianes dels canyars. De tolls, d’ullals i de lluents. Del collverd exangüe caient a plom. Del segamà temut que els ensangona. Soc de tot això que foren ells. I de la terra negra on demà m’endinsaré cercant la veritat.

EL POU: L’ORIGEN

Josefa Vidal Chova

La meua mare és sàvia.

Destria, entre milers, la taronja més dolça

i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta

madur entre les mans. Desulla tomaqueres,

precisa, diligent com va pujar els fills,

i s’ha llegit pocs llibres, però llig

d’una hora lluny el cor de les persones.

Portadora de vida, com diu el seu llinatge.

Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams

i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin

misteri fa esclatar un gladiol, què espenta

el sol cada matí fins al cap del carrer.

N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit

com si hi covara un ram de caderneres. Sap

com fer brollar un pou al centre d’un bancal,

que tot és qüestió de foradar ben fondo.

I vet ací —«què et sembla…?»— que al cap de quatre dies

li vessa la marjal a sota els peus contents.

Xarrala de malnom, fins i tot sense veu

conversa amb els seus morts. Consol reparador

quan els vius no l’escolten: «Què faig i què no faig

i tingueu pietat de nosaltres». Així

he comprès que existeixen tants cels com tants pesars

hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe,

ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:

l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser

apèndix i ella va ser pou, origen

mare de vitalícia fortuna.

GUERRA QUE SOM

Ha arribat aquell temps en què les grans banderes

taparan els paisatges de l’horror

i desapareixerà la gent petita que sosté les banderes petites.

Goran Simić (Trad: Simona Škrabec)

Una dona ha

perdut el fill

quan fugia de la guerra.

A Kíiv i abans

a Alep i abans

a Bagdad i abans a Kibuye

a Sarajevo a Gaza a Mogadiscio

a una dona

se li ha esmunyit el fill dels braços

quan fugia

de la guerra.

En cada guerra

hi ha una dona que es queda amb els braços

buits.

I hi ha un psicòpata, un violador, un saquejador,

un mentider, un marxant i un bufó

en cada guerra.

Algú que s’ha fet

ric amb la misèria i una garseta

que en picoteja les despulles.

En cada guerra hi ha una veritat universal

i un batalló de mentides.

I fam i por i nit

i semen i cossos esquarterats

en cada guerra

i algú que conhorta

el proïsme i fa l’amor, netament

fa l’amor i creu encara

en la bondat humana

en cada guerra.

I serra les dents

per la dona que ha perdut el fill mentre fugia

de la guerra i no sabia

que duia la guerra per sempre

amb ella, en ella i en nosaltres

que ens mengem un croissant mentre algú altre

fa la guerra. Ací i allà. A la guerra

que som.