Maria Sevilla

Maria Sevilla (Badalona, 1990) creix tan de biaix i perifèrica com pot a Bufalà: ben als afores, ben limítrof. Decreix l’adolescència escoltant grunge, punk, thrash, i descobrint l’escalf coent de la literatura. S’hi engresca. L’any 2015 veu la llum el seu primer poemari, Dents de polpa, guardonat amb el XXX Premi Bernat Vidal i Tomàs, i l’any 2017 guanya el Miquel Àngel Riera de Manacor amb el seu segon poemari, Kalàixnikov. La seua poesia és dita amb dents i saliva i paladar als recitals en què, regularment, participa per tal de mantenir viu —i a tot volum— el rampell subversiu i radicalment estràbic de la paraula en vers. 

TERRAL

No és de matinada si no acabo al Kentucky
pidolant. Un glop. Si no s’assequen les voreres.
No és de matinada si no sento que no sóc
jo ja mai més. Com si tu i la teva ombra, i boca seca.
No és de matinada si no pixo de puntetes al lavabo,
i m’esquitxo. Se me’n fot. I no m’eixugo.
No és de matinada… no pot ser si no m’hi pixo
i si no sóc la teva puta, boca seca. I no m’eixugo…
i no m’eixugo. Se me’n fot. S’eixuguen soles les voreres amb el vent que ve de dins i deshidrata. Em deshidrata (boca seca. La ressaca. Aquest vent que ve de dins:
Arc del teatre, de l’Est, Nou de la Rambla, el terral glaça). I les voreres, assecant-se. I la disfàsia alcoholitzada d’una puta. Que sóc jo.

Que sap que
no és de matinada si no acaba al Kentucky
pidolant. Un glop. O pidolant saber-se carn
de la teva ombra. Pidolant. Només un gest teu vincladís fent-se glaçó de whisky ranci
en got de tub a la vorera. Abandonat.
Com si mai, com si no fos. Ressecant-se
amb el pixum que ve d’aquella cantonada
on hi ha vint cèntims. Rebutjats.
Que ningú almoina.